La nova exposició permanent té com a objectius visibilitzar la interseccionalitat de la societat en què vivim, donant veu i exposant artistes que fugin de l’estereotip home, blanc, cis, hetero, ric i sense cap mena de diversitat funcional. I el de trencar amb la idea del museu com un lloc seriós i silenciós. La visita a constituït en veure unes quantes exposicions mentre construíem un leporello a partir de preguntes que ens feia el guia. Hem començat veient Estat de la nació de Daniela Ortiz, una obra que té com a intenció exposar Barcelona i tots els monuments històrics de colonitzadors que encara hi ha en peu. Arran d'això ens preguntem com és que encara, amb tota consciència que hi ha i la “inclusivitat” de Barcelona aquests personatges s'idolatrin. L’Eduard, el guia, ens llença la primera qüestió “A què/qui es mereix un monument històric?”. La segona peça que vam veure va ser I want a president, un escrit de la Zoe Leonard (artista, dona i lesbiana) una crítica a la manca de diversitat en el poder. D’aquí ens preguntem “Qui volem que sigui el nostre president?”. Per últim, hem vist Vitrinas CYMK de l'Ignasi Aballí, una obra que transgredia, agafades de la mà amb la filosofia d’aquesta nova exposició, l’estereotip del museu com a esplai. Consistia en quatre vitrines buides de colors, exposant el continent en comptes del contingut. Convertint en una peça d’art l’objecte que usualment les exposa. Per aquesta obra, l’Eduard ens ha proposat de col·locar-nos en una posició inusual i “inadequada” en un museu i dibuixar/escriure el que veiéssim. També hem passat per més exposicions amb el tour (de les que no hem fet activitat) però les exposicions que més m’han agradat han sigut les que vam poder gaudir després que el grup classe marxes. Tot i no poder veure-ho tot, vam veure molta varietat de llenguatges contemporanis, d’artistes i activismes. També vam presenciar performance i les seves reaccions (la majoria indiferència). M’ha agradat molt l’exposició i la manera en què l’han plantejat els guies. Un tour dinàmic, que et feia pensar i qüestionar-te la teva actitud i la del món. Però sense deixar en cap moment d’acceptar hipocresies i contradiccions del mateix museu. L’exemple més clar és el de l’origen del MACBA i la gentrificació que la seva creació va produir o el fet que el creador del MCBA és un abusador. M’he quedat amb ganes de més i he decidit d’anar-hi més sovint.