L’infern de Dante és una exposició composta per nou llenços de Jordi Diaz Alamà i amb la col·laboració de quatre escultures d’en Grezegorz Gwiazda. Alamà fa una nova interpretació pintoresca de la fase de l’infern a la Divina Comedia de Dante Alighieri. És un projecte que ha requerit tres anys i forma part d’una sèrie on durant els futurs anys elaborar les dues altres fases de l’altre món; el purgatori i el paradís. Les obres tenen un estil del romanticisme, realisme, però també utilitza tècniques contemporànies a més de tenir la intenció d’utilitzar l’abstracció en alguns casos. 

Les figures humanes o semblants i la majoria de paisatges semblen fotografies. La tècnica m’impressiona i em captiva per la meva incapacitat en aquest camp. A tots els quadres hi apareix la cera. És un material curiós i que des del meu punt de vista funciona per la textura que genera i com a recurs per connectar i cohesionar la col·lecció. A la majoria de peces hi havia escrites fragments del llibre, del qual es basa l’artista granollerí, per tal de donar-li crèdit. 

En un primer moment la virtuosa tècnica i l’artista present no em va permetre la crítica. Però a mesura que el temps va transcórrer, em vaig adonar d’elements que des del meu punt de vista fallen o no funcionen. Hi havia inconnexió i dissipació entre les obres dels artistes, les escultures estaven apartades de l’exposició (sense donar-los importància) i menys una (la vermella), no aportaven més que més tècnica a l’exposició. També volia esmentar el racisme amagat darrere del quadre més gros (vermell); on els centaures, Alamà els representava amb persones racialitzades (perquè és exòtic). A més d’això, el quadre de les tres gràcies, se les representava grasses, intentant sortir dels cànons de bellesa establerts. Un intent d’activisme des del meu punt de vista molt forçat, tenint en compte que a totes les altres peces, tots segueixen aquests canons molt exageradament. Tampoc m’ha agradat el títol d’entrada, trencava tota l’estètica de l’exposició. 

Potser és perquè hem vist moltes exposicions (i venia amb expectatives) en les que et permetien entrar en el món o pel fet que l’exposició hagi estat guiada, però no he tingut cap mena de viatge i m’ha deixat indiferent.